DOS MÉS UN ARGUMENT FAN TRES

Aquesta és la història d'un nen baixet. Un nen sensible i capritxos. Un nen que portava ulleres i vivia a la casa de fusta a la muntanya més alta de tot el poble. Aquest nen, que mai havia sigut pas tímid, es va apropar un dia a dues nenes que, en menys d'una hora en aquella nova escola, s'havien fet amigues. Es va apropar i va preguntar, amb decisió, si podia jugar amb elles. Una de les nenes, blanca de pell i de cabells foscos i ulls blaus, va aixecar el cap i el va observar; i després d'haver-hi estat rumia'n-ho durant dos segons, per no dir un, va negar-li el permís amb fermesa. I va tornar al seu joc. El noi, que no es donaria per vençut, ni en aquell moment ni els anys que els esperaven, va preguntar perquè no podia. Però la nena d'ulls blaus només feia que dir-li, com si fos la cosa més obvia del món: "Perquè no". Però ell no es rendí, i donà raonaments propicis per convèncer-la. No devien ser arguments molt extraordinaris, ja que estem parlant de nens i nenes d'entre tres i quatre anys... però fou un argument d’entre tots els que havia donat el que va convèncer a la nena d'ulls blaus a acceptar a aquell pobre nen insistent a què s'unis al joc; un argument que al final sí va ser extraordinari: "Vale escolta fem una cosa, donem avui, aquest dia; deixam jugar amb vosaltres, i si no ens ho passem bé no jugarem junts mai més".No es tornaren a separar.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Aprendo (a veces)

DOMINARME