AMB LES PUNTES DELS DITS...

Té sentit. Estaves aquí, a prop meu, eres com un petit somni, d'aquells del que costa despertar perquè s'està massa bé a la il·llusió.
I té vist com veig a la gent quan desperto als matins, tan nítidament, tan viva... I has somrigut i he tingut la impressió de conèixer-te de tota la vida. Ulls foscos; foscos com la nit més nit de l'hivern i la pell morena, igual que els teus cabells llisos i ben ordenats que t'acaricien la cara; aquesta careta tan tendra que ningú encara ha fet mal.
                No ens assemblem gaire. Però tens alguna cosa; quelcom que és preciós i curiós i fa por. Por perquè sembles tan real... i et sento tan meva... T'apropes a mi i amb les puntes dels dits, petits i rodonets, toques la meva panxa i li dones calor, una calor que no s'assembla al de l'estiu, però que és igual d'alliberador que la primavera per les flors. Et miro mentre fas la teva màgia i penso, amb la llum de la vida als ulls, que has nascut per se meva i no ser de ningú. Aixeques la vista i tornes a clavar-me la mirada; mirada intensa i plena d'una força que ara a mi em falta, i a les teves pupil·les, quasi foses amb la resta de l'ull, escolto que dius, baixet i sense pressa, que tot sortirà bé.


per la Marta , que va venir de Dublín per fer-nos de profe

Comentarios

Entradas populares de este blog

Aprendo (a veces)

DOMINARME