LES NOIES D'AQUEST PIS

Hi ha gent bonica en aquesta casa. Gent de lluny que es reuneix per ser bonica junta. Gent que troba el seu lloc i pela ceba per sopar. I jo les veig des de la finestra; una d'aquestes finestres que dóna a la terrassa però també al pis. És bastant màgic. Les sento parlar i les sento tocar la guitarra, pelar carabassó, i debatre a qui li agrada cuinar i qui ho troba pesat.

És màgica aquesta finestra, perquè estàs dintre però també estàs fora, de la casa, del jardí i del saló m'entres aquesta gent maca parla, riu i es retroba. Perquè vénen de lluny. I el més màgic de tot és que jo, que no vinc de lluny, puc compartir amb elles uns moments. Perquè visc amb elles; perquè dibuixo a la Cesca mentre toca i canta amb veu d'aprenent; perquè veig a la Sofia estudiar grec des del sofà del menjador; a la Magalí entrar per la primera porta de la casa amb la bicicleta, amb un somriure innocent, i a la Laura, que amb la seva presencia tranquila et fa sentir part del moment que ella viu. 

És màgica aquesta finestra; perquè estàs dins però també estàs fora. I es fa estrany perquè penja un cristall que ha de donar-nos arcs de Sant Martí, i no ens els dóna, però a ningú li importa. Perquè ja hi ha colors, en aquest pis. Està ple de colors i de persones que preparen un sopar de retrobada. Perquè vénen de lluny. Però ara estan a prop, i li donen molta vida a aquesta ciutat.