SOFÍA

Puc donar-te les meves mans i acariciar-te fins que caiguis rendida pel son. No et preocupis, jo soc aquí, protegint els teus somnis des de la distància. I quan creixis jo seré el teu escut, seré la teva veu si te’n falta; seré la teva força, la teva espasa, els teus ulls. Seré memòria a la qual puguis tornar quan estiguis trista, i seré les onades que t'abrasen quan tinguis fred. Seré les hores mortes sense responsabilitat, et compraré molts gelats i faré, o intentaré, que riguis amb tota la força dels teus pulmons. Seré el record d'algú que no t'imposa normes, i si te les imposo, et dono permís, amb un gust infinit, per contradir-me. 

I tu m'ensenyaras -com ja m'ensenyes ara- que la vida és massa curta per dubtes. Et miro, i veig les possibilitats d'estimar; d'estimar bé, sense cadenes ni crits, sense dolor. Et miro, i veig la dolçor feta persona; i m'agradaria que tu també tinguessis els records que ara vius, però no serà així, totes oblidem. Tinc, com altra gent té amb els meus records, parts de la teva infància que tu no recordaràs, i per això s'han de guardar amb tanta cura. Per això faig fotografies, perquè et miris en un futur, et reconeguis i sàpigues que aquella felicitat és impossible de fingir. Que plorar per haver de marxar de la platja és el més pur que existeix. 

Quan creixis estaré constantment pregunten-te, "què penses?", preparat. És el que faig. Vull saber que veus, que sents. Vull saber qui ets i en qui et convertiràs. Però no tinguis pressa per créixer.