I AIXÍ

I així, després de moltes festes, moltes gestions, molts petons robats; després d'un confinament, d'una pandèmia... després de quatre anys aprenent-me de memòria els plecs que us fa la cara quan rieu, això s'acaba. I sem encongeix una mica el pit. Perquè per mi sou la meva família, jo he après a fer llar a les persones, i vosaltres, germanes, sou la meva llar.

Tinc per sempre "Mi Revolución" gravada al cor; tinc per sempre els estius a Cadaqués, les pujades a la Garrotxa, les tardes a Molins fent-nos companyia, les birres i les pastes pre-cuinades després d'un dia de festa. Tinc per sempre tots els missatges d'amor que ens hem anat donant quan no ens podíem veure. Tinc per sempre els moments als radiadors de la universitat repassant matèria, i tinc per sempre el record de les vostres mirades construint-me, en certa manera, com a dona.

I així, després de tres mudances, dues relacions trencades, incomptables vins rosats i festes de les quals no sé del tot com vaig arribar a casa, això s'acaba i no m'ho acabo de creure, perquè totes elles pertanyen a la llibertat, al vent, a l'amor, i jo he après a ser vent amb elles; he après a estimar-me bé perquè elles m'han estimat bé. 

I així, després de veure'ns créixer, i canviar, i caure, i anar cap a millor, aquesta vida s'acaba i comença una altra cosa. Una altra cosa... quina por. Però quina por per no veureus pels passadissos o saber que us trobaré al pati discutint sobre alguna cosa donada a classe. Quina por per això, no per endinsar-nos a la vida real (bueno, que també una mica); ja que la vida real, en part, també heu estat vosaltres, donant-me bufetades de realitat cada vegada que les necessitava. 

Ha estat un plaer comparar-me amb vosaltres, o envejar-vos. Ha estat un plaer protegir-vos a la pista de ball; ha estat un plaer cada chupito de Jagger, ha estat un plaer cada vegada que trencàveu els meus límits. 

Us estimo amb la força de milers de tempestes.