LA JOIA DE VIURE

La vida són aquells dies de sol que descanses a la gespa amb els amics, els moments a soles llegint un llibre, els riures compartits o les papallones que t'envaeixen perquè t'agrada algú. A mi m'agrada quan parlo amb la gent i arribem a aquell punt de comprensió mútua on es crea, o no, l'espurna que decidirà les pròximes trobades.

M'agrada de la vida que sorprèn i et porta persones que no esperaves que serien important, o que, almenys, formaran part breument de la teva història, però et faran bé. M'agrada quan fas les paus amb la mama després de discutir, o quan acceptes que el papa és un desastre emocional. M'agrada quan quedes amb l'ex i el veus semblant a tu, una mica trencat i una mica sol. 

M'agrada quan puc tocar i sentir la pell dels nois sense viure el rebuig o la tristor que abans sentia cap a mi mateixa. M'agrada perquè la vida, tot i que sembla que vagi cap endavant i en línia recta, dona voltes i s'entrellaça i domina i es deixa sotmetre, i és, en realitat, una espiral que porta records perquè tornis al passat i aprenguis de nou que hi ha milers de maneres de fer-se pols; que hi ha milers de maneres de recordar el dolor, la pena, la pèrdua, l'amor i la joia de vida. 

M'agrada perquè la vida, tot i que sembla pròpia, no ho és: és compartida. A mi, veure-ho així m'allibera una mica, perquè, egoistament, em trec pes de les esquenes. Si la meva vida no és només meva, no soc l'única culpable i responsable de tot el que em passa o de tot el que puc arribar a sentir. 

La vida són aquells dies de sol que esmorzes un cafè al centre amb una amiga, llegir-te l'última pàgina d'un llibre, prémer les dents a una muntanya russa, plorar quan vols plorar; ballar fins que facin mal els ossos, la pell i la carn.