REBUIG

Crec que tot seria molt més fàcil si tot ens fos molt més indiferent. Jo de petita volia no sentir les coses, però crec que això és bastant comú, almenys... no sé... jo sentia que després d'haver estat abusada no volia sentir amb tanta força les coses, perquè em feien sentir dèbil. Em feien sentir que els altres tenien poder sobre mi que jo ni tan sols sabia que tenia sobre mi mateixa.

Vaig estar molt de temps obstinada en què jo no sentia res per ningú. Aquesta és la primera mentida, no? Perquè jo sento les coses mil vegades més fortes del que m'autoconvenço. De fet, no sé estar-m'hi indiferent amb les persones. No concebo els vincles sense amor, o sense intimitat. Així i tot, va haver-hi una època en la qual m'ho vaig prohibir, perquè sentir-ho tot amb tanta força feia mal. Perquè és fàcil que s'aprofitin de tu, que et jutgin o que et  menyspreïn; i a vegades dones els teus sentiments, i no són recíprocs, i això... això sí que fa mal; que no set torni l'amor, fa mal. És inevitable, i és natural que pugui passar, però fa mal. L'ego existeix i està allà, i fa mal.

Tinc una amiga que diu que el rebuig et fa fort. No li nego; no li nego gens. Tanmateix, també sento que d'alguna manera et podreix una mica. A mi, almenys, em podreix una mica cada vegada que no vull sentir-me sola i algú m'hi fa sentir, crec que desaparec cada vegada. Em fa forta, però no sé cap a on. No sé cap a on tira aquesta força. No sé...