FORAT AL PIT

Tinc un forat al pit. Es fa petit amb cada lenta i conscient respiració que faig. Es fa petit quan no hi penso, quan el deixo estar, quan el deixo bategar al seu propi ritme. Tinc un petit forat al pit i ja no sé com ignorar-lo. I tot i que ja no fa mal, allà segueix, rodó i aparentment permanent, a prop del cor i entre els pulmons.

Un forat al pit que s'omple de records amargs que encara fan mal, de vegades, quan els explico en veu alta. Un forat al pit ple de contradiccions que no t'ensenyen a gestionar a l'escola, ni a l'institut, ni a la universitat. Un forat al pit que tracto d'omplir amb amor, amistat, riure i nits sense rellotge. Un forat al pit que batega, com ja he dit, al seu propi ritme. 
Em desperto a vegades pensant que ja no hi serà més, fent-se camí entre les costelles, però sempre me'l torno a trobar, fent-me companyia. I tot i que em queixo, ja que mai havia volgut tenir un forat al pit, jo, trencant-me la pell i fent-me esquerdes quan un dia em despisto i el deixo créixer més del compte, crec que no seria capaç de viure sense aquesta absència, sense aquesta foscor que està plena de llum, de traumes i cançons tristes a les dues del matí. 

Crec que tot i que em queixo, prefereixo viure amb aquest forat al pit, veure'l fer-se petit quan estic en pau, i veure'l fer-se immens quan l'ànima se m'escapa de la carcassa. 

Crec que prefereixo viure així, amb el meu petit forat al pit, i no sentir-me mai sola. 



Comentarios

Entradas populares de este blog

Aprendo (a veces)

DOMINARME