PELS QUE SEGUEIXEN SAGNA'N

Sóc un tros d'alguna cosa perduda. Sóc pell, cabells i ulls que han perdut l'essència. Sóc persona obligada, humiliada al fons d'un pou on ningú ja mira.
La guerra m'ho ha tret tot, però no m'ha tret el cel. El cel ningú mel treura mai. El cel és meu, igual que aquella terra trencada i ara abandonada, ho era.
He de deixar-la enrere, he de perdonar-me per acomiadar-me, per trencar-la.
He de dir-li als meus peus que no s'aturin, que segueixin, que darrere nostra ja no queda res pel que lluitar.
No sabem el camí, però el camí el vam perdre temps enrere; així que seguiré caminant fins que els meus peus sagnin, fins que el meu cor es perdoni.

Sóc dona, home. Sóc soldat, polític. Sóc nen, nena que plora. Sóc cases velles plenes de records donats de banda; sóc mar que mai he vist, i sóc terra, la meva terra, que ara ja no és de ningú.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Aprendo (a veces)

DOMINARME