CANVI

No, no m’agrada la llum excessiva, ni les paraules plenes d’esperança i amor. Soc més de paraules plenes de caos; de coses trencades, de coses a mitges. M’agraden els esbossos d’un nou dibuix, quasi sempre més que el dibuix final ple de color.

No, no m’agraden les coses ben fetes, o pujar els esglaons d’un en un. M’agrada pujar-los ràpid, i sentir que el meu cos vola i no pot parar fins que ha de parar, perquè veig la bora del balcó. No, no m’agraden les habitacions ordenades, ni la pau, ni la calma. Soc més de tempesta. Soc més d’horitzó borrós; de sol que no es deixa veure pels núvols i de lluna mig plena. Soc més de persones trencades. Soc de llegir coses de gent bonica però feta pols; on em pugui veure representada en la seva tristor. Soc més de nata a soles, sense maduixes. Soc més de salat que de dolç. Soc més de plaça que de bar, pot ser perquè no tinc tants diners.

A mi m’agraden les veritats que fan riure i quedar-me estirada a la platja, fent nostàlgia. No m’agrada la gent però em sento realment còmode entre la multitud quan passejo pel carrer. Ningú em veu i ningú creu que m’entrebancaré. Ningú m’espera.

Cada vegada m’agraden més les parets sense pintar, plenes de quadres o fotografies, això sí. M’agraden les pintures que no semblen pintures, que amaguen alguna cosa, i no m’agraden els museus excepte que vagi amb algú a qui tampoc li agraden. Prefereixo els concerts en viu, passejar per Barcelona de nit amb les bicis i trobar el camí a casa sense presses.

No, no soc de finals feliços ni immutables. Tot canvia i jo soc part del canvi. Tot canvia, ningú segueix igual. Menys mal...